AMB LA MOTXILLA AL LLOM: RUTES

Travessa Murta, Casella i Valldigna. 9-02-2008

Thu, 14 Feb 2008 19:56:29 GMT

Lloc:	Inici a Alzira, la Ribera i fí a Benifairó, la Valldigna. Caldrà o bé comptar amb 2 cotxes o utilitzar el transport públic (tren) per a retornar.
Desnivell:	900 m. acumulat aproximadàment.
Dificultat:	Mitjana-alta. Llarga durada i prou distància recorreguda (uns 25-30 km)
Horari (anar i tornar):	8 hores aproximadament.
Bibliografia:	Cap, hi han mapes editats per l'ajuntament d'Alzira de La Murta i La Casella, però no absteixen tot el recorregut
Equip:	Equip de senderisme normal i depenent de l'època de l'any (calcer adequat, impermeable i aigua).

Hem tingut la sort de realitzar amb els companys del Grup de Muntanya Viarany un travessa de reconeiximent del que serà la primera jornada de la Marxa que estàn muntant per al mes d'abril. En concret vam fer una travessa que uneix les localitats d'Alzira i Benifairó de la Valldigna, tot passant per les Valls de la Murta i la Casella i continuant fins a la Serra de les Creus a Tavernes.
La ruta comença a l'estació de trens d'Alzira, on s'agafa les marques de Gr que allí naixen i que ens duen creuant tot el casc antic de la localitat fins a l'ermita del Lluch, des d'esta continuem per una carretereta entre camps de Tarongers que ens du fins a la caseta d'entrada de la Murta. En tot moment seguim les marques roges i blanques del GR-236 (Ruta dels Monestirs).
Un cop arribats a la Murta, seguim la senda principal que ens acosta al vell monestir de la Vall, just on trenquem a la nostra dreta resseguint el GR en direcció al coll del pas del Pobre que separa a esta vall de la Casella, la pujada és ràpida però forta i una volta arribats al coll baixem fins a una pista que ens du al bar de la Casella. Des d'este seguim marques de PR que ens acosten al Pic Ratlla que amb 625 metres és el més alt de la vall i una vegada al cim hem de seguir el senderol que recorre tota la carena fins al pic Massalari.
Estant en Massalari la senda comença a baixar fins a la font de la Sangonera ja en terme de Tavernes i ací naix un desviament que ens du per les Creus i per la senda dels Amoladors a Tavernes de la Valldigna. Per últim agafem a l'eixida de Tavernes en direcció Alzira, un camí veïnal anomenat "del molí" que ens porta entre tarongers al poble de Benifairó, on acavem la caminada per esta vegada.

Via ferrada Les Marujes (Tavernes de la Valldigna) 5-01-2008

Fri, 11 Jan 2008 11:30:38 GMT

Lloc:	Tavernes de la Valldigna, La Safor, País Valencià.
Desnivell:	150 m. aproximadàment.
Dificultat:	Mitjana-alta. Atenció: no és una via ferrada d'iniciació, cal tindre experiència i el materiel adient.
Horari (anar i tornar):	2-3 hores aproximadament.
Bibliografia:	Podeu trobar tota la info a la web del Centre Excursionista de Tavernes. cetv i també teniu una ressenya ací.
Equip:	Per a vies ferrades indispensable: arnés d'escalada, aparell disipador, corda de 8 m. mínim i casc.

El dissabte de reis ja és una tradició que fem alguna eixida a la muntanya, fa 2 anys va ser la hivernal al Pedraforca (abortada pel temporal que ens obligà a baixar-nos de la tartera), l'any passat ferem la "javalpina" (un altre clàssic per a nosaltres) i enguany hem anat a estrenar una via ferrada que no coneixiem, les marujes, a la Valldigna.

La via s'agafa seguint el sender PR que eixint des de la canal de defensa de Tavernes ens porta per l'anomenada Senda dels Amoladors, al poc de començar a pujar trobem un pont "mono" que és el inici de la ferrada, s'ha de fer un xicotet rappel de 4 m. per a arribar-hi al pont i des d'este comença el primer tram d'esglaons que és molt senzillet.

Una vegada eixim del primer tram caminem per un sender marcat amb fites que ens du directe a la paret de la Penya Roja, on es troba instal·lat el segon tram, que és sense dubte el més dificil per la seua verticalitat i per tindre un parell de pasos una mica compromesos. Per a començar ens hem d'enfilar als primers esglaons sense cap ajuda "artificial", és una eixida atlètica i per a la qual hi haurà que tirar de braços. A continuació ve un tram de esglaons per una paret prou llisa i extraplomada, amb lo qual també ens cal fer prou força, tot seguit ve un flanqueig horitzontal cap a la nostra esquerra per al qual contarem amb l'ajuda d'unes "clavijes" estratègicament posades , però al loró ací perque hi ha un pas al qual s'ha de superar una "panxeta" que ens pot donar problemes (evidentment no és una ferrada d'iniciació), un cop arribats al final del flanqueig tornem a grimpar cap amunt amb l'juda d'esglaons i s'acaba el segon tram (precaució als darrers metres: nosaltres trobarem algunes pedres soltes, aneu en compte ací).

Per a finalitzar la ferrada ens dirigim cap a un xicotet espoló molt evident on trobem al seu inici una bústia per a signar i que superem ràpidament al ser molt curt i senzill. Per a tornar enfilem cap a la nostra dret per anar a buscar la senda per la qual baixem i que és la mateixa que haviem agafat per a vindre.

La Sagra (2.383 m.) 15/12/07

Sun, 16 Dec 2007 17:37:42 GMT

Lloc:	Puebla de Don Fadrique, Granada. Es tracta d'un poble de muntanya situat al nord de Granada, pràcticament en el límit amb Murcia. Per arribar al inici, una vegada arribats al poble, cal seguir direcció el hotel"los collados de la Sagra" o Santiago de la Espada, seguint una carretereta de muntanya, 17 km. després del poble i uns metres després de passar un complex hoteler de "los collados", a la nostra esquerra hi ha una ampla explanada per a deixar els cotxes, just enfront d'una masia.
Desnivell:	900 m. aproximadàment.
Dificultat:	Mitjana-alta. Llarga durada i desnivell acumulat considerable. Amb neu degut a la forta inclinació s'ha d'anar molt en compte i tindre experiència en muntanya hivernal.
Horari (anar i tornar):	5'30 hores aproximadament.
Bibliografia:	Mapa del IGN num. 929-II (escala 1:25.000), també hi ha editat un llibre sobre rutes a peu i btt per la zona, l'edita el hotel que hi ha poc abans d'arribar al lloc d'aparcament i es pot adquirir allí mateix si esteu interesats.
Equip:	Motxilla, aigua, jaqueta, botes de muntanya, ropa d'hivern i material hivernal (grampons, piolet, etc).

Feia molt de temps que li tenia ganes a esta muntanya tan bonica, es tracta del cim més alt d'Andalusia fora de Serra Nevada i és una muntanya totalment aïllada, la qual cosa fa que tinga un ambient molt alpí amb forts desnivells i un pati considerable. Hi han varies rutes per pujar, la més típica sol ser la pujada per l'anomenat "embut" de la cara nord, un empinat corredor que arriba pràcticament des de la base de la muntanya fins al cordal cimer i que amb neu té un ambien increible, per a baixar es torna per l'anomenat "collado de las viboras" que presenta menor inclinació. Jo com anava a soles amb el gos i no sabia si podria pujar per l'embut, vaig decidir pujar i baixar pel coll abans anomenat.
La ruta comença per una pista que naix al mateix lloc on es deixen els cotxes, esta es dirigeix directament a la muntanya agafant direcció sud i després d'una agradable però empinada passejada per un bosquet desemboca als peus mateixos de la Sagra, ací hi ha una bifurcació que gira directa cap a l'embut pel costat dret o continua cap a l'esquerra direcció el coll, transformant-se en senderol uns metres més enllà. Ací ens guiem per les diverses fites de pedres i el marcat sender, tenint sempre a la vista el coll cap al qual ens dirigim (que sempre el veiem a la nostra esquerra) i que està a uns 1.851 m.).
Una vegada al coll, hem de seguir de front cap amunt (girant cap a la dreta en la direcció que portavem) seguint les fites que ens duen a remontar diversos resalts i que finalment després d'una dura pendent, ens deixen a la lloma cimera que es molt franca i definida. Des d'ací ja nomes ens resta seguir direcció al cim que es veu molt clarament, passarem primer la part de dalt de l'embut on es junten les 2 rutes i ja continuen fins arribar al cim. Des del vèrtex geodèsic hi ha una visió fabulosa, ja que al no tindre cap muntanya als voltants ens alcem 1000 metres per damunt de tot i es veuen clarament els cims de més de 3000 m. de Serra Nevada. Bé, cim aconseguit, ara espere tornar amb neu i pujar per l'embut, la qual cosa promet ser una experiència alpina de primer ordre!!!

Mulhacen (3.485 m.) 18/03/07

Tue, 20 Mar 2007 14:18:18 GMT

Lloc:	Capileira, Serra Nevada. Des de Granada cal agafar la autovia cap a Motril, eixir cap a Lanjaron i després cap a Orgiva, un cop ací ens desviem direcció Pampaneira i finalment Capileira. Des d'ací es pot pujar caminant ja o seguir en cotxe fins a l'area de Hoya Portillo on hi ha lloc per a deixar el cotxe (preguntar primer si es pot arribar en cotxe ja que la neu pot tallar la pista forestal).
Desnivell:	500 m. fins al refugi Poqueira i 1000. més aprox. fins al cim, en total 1.500.
Dificultat:	Mitjana-alta. Desnivell acumulat considerable, cal extremar les precaucions amb la neu i el gel i tindre coneiximents de muntanyisme hivernal a més de l'equip adient.
Horari (anar i tornar):	6 hores aproximadament.
Bibliografia:	Mapes i guia excursionista de les editorial Alpina i Penibètica.
Equip:	Muntanyisme hivernal (grampons, piolet, roba adient, botes, etc) i aigua ja que no hi ha, excepte al refugi comprant-la.

Un any més, tornem a fugir de les falles i girem cua cap a la muntanya. Esta vegada, hem triat la gran serralada de la Peninsula, Sierra Nevada i en concret voliem pujar al Mulhacen des de Poqueira. No sabiem com anava a estar la serra de neu, ja que teniem notícies de que hi havia perill amb el gel, aixina que anarem carregats amb tot el material hivernal. Eixirem el divendres des de Xàtiva un equip composat pels bunyoleros Mario, Patilla i Javi "torito" Argente i per part dels xativins per Vicent i Ximo, anarem directes a Granà i ferem nit a una pensió, el dissabte ens desplaçarem cap a Capileira i després de dinar a Hoya Portillo amb una pluja-neu constant, eixirem cap al refu Poqueira en mig d'una nevada i una tronada (que personalment em va fer accelerar el ritme per arribar prompte). Arribarem cap a les 18 i ens trobarem el refugi plenet de valencians que com nosaltres fugien de les falles, sopar i dormir promptet que al dia següent ens esperava el dia gran.

La primera qüestió que haviem de resoldre era la de la ruta a seguir, teniem 2 possibilitats: pel riu mulhacen fins a la caldera i després per la aresta fins al cim o bé pel l'anomenada "loma del mulhacen", la primera era més perillosa per haver més neu i possiblement gel però la segona era més llarga i monotona, finalment optarem per una solució mixta: pujarem pel riu i baixarem per la lloma. Els crampons ens els posàrem a uns 3000 m. d'alçada, passat la Caldera i des d'ací fins al cim tinguerem que tirar mà també del piolo, hi havia prou neu i una mica dura, tot i que era factible pujar. Cap a les 12'30 del migdia feiem cim i les fotos de rigor. La baixada per la lloma és un poc improvisada ja que no hi ha senda definida, sinò que baixarem orientant-nos un poc cadascú el seu costat. Finalment cap a les 15 h. arribarem al refugi i després de dinar un altre cop cap a baix.

Pla de la Casa (1.379 m) i Mallà del Llop (1.360 m) 21/01/07

Sun, 21 Jan 2007 16:28:05 GMT

Lloc:	Famorca, El Comtat (Alacant). Des de Xàtiva cal agafar l'autovía en direcció a Cocentaina, des d'allí s'agafa l'eixida cap a Benilloba per a posteriorment desviar-se cap a Gorga primer i després cap a Quatretondeta, des d'ací ja només cal seguir la carretera fins a Fageca i Famorca.
Desnivell:	900 m. acumulats aproximadàment.
Dificultat:	Mitjana-alta. Llarga durada i desnivell acumulat considerable, d'altra banda la bellesa de la ruta ho val.
Horari (anar i tornar):	6 hores aproximadament.
Bibliografia:	50 cumbres de la Comunidad Valenciana. Rafael Cebrian.
Equip:	Motxilla, aigua, jaqueta, botes de muntanya.

La primera vegada que pujarem al cim del Pla de la Casa ara fa un any, ens trobarem amb un dia boirós i plujós que no ens deixà gaudir res de les vistes de estes muntanyes des de les quals es pot albirar pràcticament totes les grans serralades del Migdia valencià, a més, aquella vegada només ferem este cim des de Fageca i tornarem a baixar, tot açò ens havia deixat pendent de fer la ruta circular que munta des de Fageca o Famorca i corona ambdós cims magnífics, per la qual cosa vam decidir fer-la una altra vegada.

Eixirem molt matinet i ens plantarem en Famorca, des d'allí i amb un día preciós i clar, ens dirigirem cap al senderol que conecta amb Fageca, pel qual tinguerem la desagradable companyia de molts caçadors que ens asustaren un parell de vegades amb trets massa a prop de nosaltres. Un cop conectat el camí amb el sender que puja des de Fageca pujarem seguint les marques del pr pel fantàstic camí del Barranc del Moro que remonta amb molta pendent fins arribar al coll conegut com el Portet de Fageca, un lloc molt bonic on tinguerem una de les meravelloses sorpreses de esta ruta: un mes després de les copioses nevades que cobriren estes serralades en desembre, encara hi quedava una mica de neu!!! i nosaltres en mànega curta.

Amb l'alegria que li dona la neu a un paratge tan bonic, continuarem pujant fins a arribar al pla que hi ha baix del cim on queden les runes d'una gran nevera o cava, aquest pla és un lloc també preciós i convida a plantejar-se un vivac quan el fred siga menor per les nits. Des d'ací ja només restava una xicoteta pujada amb mini-trescada final. Les vistes des del cim (que compartirem amb uns noruecs) són impresionants: Montcabrer, Benicadell, Montgó, Bèrnia, Puigcampana i Aitana es veuen altius i amb tot el seu esplendor, amb raó molta gent pensem que les muntanyes meridionals valencianes són de les més boniques de la Península.

Per a continuar la ruta, desferem el camí cap al Portet i des d'allí un llarg flanqueig, primer per senderol i després per pedreres ens du fins al llom cimer de la Mallà del Llop, seguint el qual cap a la nostra dreta en el sentit de la pujada arribem al seu cim també molt agraït en quant a les vistes, sobretot cap a la Vall de Guadalest i cap a la mar.

Per a baixar a Famorca només ens resta anar baixant primer cap a la mar (est) per a després girar totalment a l'esquerra i en direcció nord anar baixant de manera espectacular per un sender difús (Vicent s'encarrega d'aclarir-ho una mica per a propers visitants amb fites de pedra i ja que estava va decidir apuntar-se un cim secundari molt bonic al qual va accedir fent una bona trescada i després baixant per un corredor), albirant en tot moment el poble que queda als nostres peus i al qual finalment s'entra per un caminet de ciment.

Esta ruta és una de les que més nes han agradat de totes les que hem fet, tant és així que ja estem desitjant repetir-la en quant la neu ens torne a visitar, aixó si, és llarga i prou dureta aixina que si la feu, agafeu-la en calma.

Javalambre 2.020 m. (ruta circular pels barrancs de la Bellena i la Tejeda) 6/01/07

Mon, 08 Jan 2007 12:49:29 GMT

Lloc:	Serra Javalambre, Camarena de la Sierra, Terol. Cal agafar la nova autovia A-23 fins a l'eixida de Camarena, des d'allí creuem el poble en direcció a la font de Matahombres a la qual s'arriba per una pista forestal que eix des del costat del Hotel Esmeralda. A la font i campament deixem el cotxe.
Desnivell:	500 m. aproximadàment.
Dificultat:	Mitjana. Cal tindre coneiximents específics de barrancs i muntanyisme. Trepades de II grau aproximadament i 4 ràpels de 10 m. Precaució amb el gel i la neu, recomanables grampons i piolet en cas de trobar-ne i per supost corda, arnes, mosquetons, etc. També cal tindre coneiximents d'orientació ja que la ruta no va per senders senyalitzats.
Horari (anar i tornar):	6 hores aproximadament.
Bibliografia:	no hi ha, per tant esta web (jeje). mapa Camarena de la Sierra del IGM.
Equip:	Motxilla, aigua, jaqueta, botes de muntanya, equip de muntanyisme hivernal i equip de escalada ja referit (minim corda de mes de 20 m., arnes, huit, mosquetons, etc).

Una altra vegada a la càrrega, este cop amb una activitat que combinava una mica de tot: muntanyisme, escalada senzilla i barranquisme, a més de gaudir d'alguns dels paratges més bonics que es poden trobar a la Serra de Javalambre i que encara resten lluny dels típics recorreguts per estes contrades. La idea era pujar fins al llom de la Serra pel Barranc de la Bellena, al qual s'arriba des de la font de Matahombres però sense seguir cap sender simplement amb l'ajuda del mapa. Cal remontar este preciós paratge que va encaixonant-se poc a poc fins arribar a la part més xula on cal superar alguns escalons més verticals d'una dificultat compresa entre el I i II grau.

Una vegada arribat al "naiximent" del barranc ja ens trobem a la línia de lloms entre els quals hem de buscar al Javalambre (fàcil de reconèixer per les seues antenes gegants), s'arriba seguint la pista d'arena que trobem de seguida.

Des del cim de Javalambre, la nostra opció per arredonir la ruta era baixar el barranc de la Tejeda, que s'agafa quasi als peus del mateix cim i en el qual trobem 4 ràpels d'entre 8 i 10 m. de llargària que cal baixar, estan equipats amb parabolts, per la qual cosa no cal més que el material imprescindible de corda, huit o altre sistema de ràpel, arnés i algun mosquetó de seguretat. Un cop baixat el barranc, ja només ens restava per tornar a la Font on teniem els cotxes, agafar el mapa i la bruixola i seguir quasi en línia recta en direcció a Matahombres. En resum una activitat molt xula i que no és la típica ruta que es sol fer per este zona, aixó si, aneu en compte perque és una activitat compromesa només apta per a gent amb coneiximents de muntanyisme.

Espoló i aresta de la Serra Vernissa

Mon, 18 Dec 2006 14:54:20 GMT

Lloc:	Serra Vernissa, Xàtiva, La Costera. Cal buscar la eixida cap a Novetlé, Alcoi, etc desde el carrer de la Reina, un cop ací pujem cap a la muntanya que es veu clarament i per damunt de l'escola de "la Bola" podem aparcar el cotxe.
Desnivell:	300 m. aproximadàment.
ficultat:	Fàcil en general, però cal anar en compte perque alguns pasos són aereos i amb roca de mala qualitat.
Horari (anar i tornar):	3 hores aproximadament.
Bibliografia:	no hi ha, per tant esta web (jeje).
Equip:	Motxilla, aigua, jaqueta, botes o calçat de muntanya.

Este diumenge improvisàrem una nova activitat muntanyera, esta vegada erem Vicent, Carles i Ximo i la idea que ens feia alçar-nos un dia de festa matinet era una que ens rondava pel cap des de feia temps, en concret voliem pràcticar l'escalada d'arestes i crestes a casa nostra, en la mateixa Serra Vernissa.

Provistos de tot el material que consideràvem adient (arnesos, cordes, mosquetons, etc) perque realment no sabiem que ens podiem trobar, vam deixar el cotxe dalt de l'escola de "La Bola" i enfilarem pels contraforts de la Serra fins a situar-nos just baix del espoló rocallós que munta des de mitja muntanya fins a unir-se amb la cresta cimera, este espoló s'agafa a mig camí entre Xàtiva i Novetlé més o menys.

Primer remuntem la costa per terreny de vegetació molt densa, sobretot molts esbarzers, la qual cosa fa recomanable l'utilització de guants (les nostres mans plenes de punxos ho haurien agraït). Una vegada arribats a l'alçada a la qual comença la roca comencem a pujar rectes cap amunt utilitzant les mans unes quantes vegades, els pasos d'escalada que trobàrem eren molt bàsics i els catalogariem com a I o II grau com a màxim, aixó si en la part alta hi ha un bon pati que impresiona, no cal encordar-se ni res d'aixó però si anar en compte perque a més la qualitat de la roca no és molt bona i es desprén en ocasions per la qual cosa no val fiar-se 100% de les preses que trobem.

Un colp arribats a la cresta pròpiament dita veiem a la nostra dreta el piló geodèsic que marca el punt més alt de Vernissa amb 454 m. i cap a l'esquerra la Creueta que té uns metres menys i que és cap on ens encaminem per la aresta. Cal sortejar alguns resalts però en general és una trescada fàcil que és fa en poc temps. Quan arribem descansem un poc i tirem unes fotos de record i després seguim un poc més l'aresta fins a que comença a baixar ja prop del "Portet" (el collet que separa la serra Vernissa de la serra del Castell), al qual accedim flanquejant una mica i finalment baixem per l'antiga senda romana a Xàtiva a l'alçada de l'escola "La bola".

Serra de Bèrnia (circular) 08/12/2006

Sun, 10 Dec 2006 16:42:06 GMT

Lloc: Serra de Bèrnia, Alacant. Per arribar cal agafar la nacional 332 fins a Benissa, on a l'eixida del poble cap a Calp i Alacant, trobem un indicador cap a Xaló, seguim per allí i ja trobem indicacions fins a les "Cases de Bèrnia", on deixem el cotxe i comencem la ruta.
Desnivell:
400 m. aproximadàment, 12 kilòmetres.

Dificultat: Fàcil, només cal caminar seguint les marques del PR.
Horari (anar i tornar):
4 hores aproximadament.

Bibliografia:
Equip:
Motxilla, aigua, jaqueta, botes de muntanya.

Tot i que el nostre projecte era fer la Cresta de Bèrnia, l'oratge ens va fastidiar degut al temporal de vent i pluja que ens ha tocat viure este pont. Com que ja estàvem allí vam decidir fer la clàssica ruta circular que rodeja tota la Serra. Eixirem de les conegudes Cases de Bèrnia i des d'allí enfilarem costera amunt fins a la font on carreguàrem aigua i després un poc més amunt arribarem al Forat, des d'on passàrem a l'altra vessant de la Serra (la que dona a la mar).

Des d'allí seguirem el pr que va flanquejant la muntanya i arribem al Fort de Bèrnia, des d'on es pot accedir al Cim, però nosaltres com veiem que empitjorava el temps decidirem continuar fins a baix, passant a l'altra vessant per un bonic coll on el cel ens obsequià amb una gran vista amb Arc de Sant Martí inclós (veieu les fotos).

Finalment una forta baixada ens deixà un altre cop en les Cases, on agafarem el cotxe i cap a casa. Queda pendent per al proper 2007 la Cresta...

Pedraforca (octubre 2006)

Thu, 30 Nov 2006 20:17:32 GMT

Lloc:	Massis del Pedraforca (Berguedà). S'ha d'anar a la població de Saldes a la qual s'accedeix des de Berga. Estant a Saldes només cal agafar la carretera direcció Gosol i de seguida es troba la carretera que puja fins al mirador de Gresolet on es deixa el cotxe.
Desnivell:	900 m. aproximadàment.
Dificultat:	Desnivell considerable i trams de trescada per corredors no massa dificils (I-II). Amb neu i gel la cosa es complica si no es té experiència prèvia hivernal. Hi ha l'opció de pujar des de Gosol o per la tartera que és més senzill però pesat.
Horari (anar i tornar):	5-6 hores aproximadament.
Bibliografia:	Mapa i Guia excursionista de l'Editorial Alpina.
Equip:	Motxilla, aigua, jaqueta, botes de muntanya i casc (imprescindible), en hivern material adient: grampons, piolet, etc.

Aprofitant el pont festiu del que gaudiem els valencians, decidirem uns quants pujar cap a la comarca del Berguedà per tal d'assolir un dels cims més emblemàtics de Catalunya, el Pedraforca. Amb 2.497 m. d'alçada és una muntanya amb una forma molt característica amb 2 cims o pollegons i la popular enforcadura de vertigen, una mena de "tobogan" gegant.

El viatge començà dissabte pel matí quan ens trobarem tots a Torrent, a saber: Vicent, Carles, Ignasi i Ximo des de Xàtiva i Javi de Bunyol amb Victor de El Vedat. Cap a les 18 del vespre arribarem al camping Repos del Pedraforca (que per cert recomanem, bo, barat i amb unes vistes magnífiques) i després de muntar 2 tendes ferem marxa cap al bonic poble de Saldes, on passarem la vespra-nit entre cervessetes i bon rotllo.

A l'endemà s'alçarem matinet, pujarem fins al refugi Lluis Estasen i deixarem alguns trastos, continuant tot seguit l'ascensió. En concret ferem la ruta clàsica que no és la més fàcil ja que té algunes trepades de I-II grau, la qual cosa li dona un toc molt alpí, és una ascensió bonica però dura, ferem cim cap a la 13'30 h. del migdia i després de dinar al mateix cim i fer les fotos de rigor, cap a baix, esta vegada per la enforcadura, a on quan pillarem el truc de baixar semi-esquiant ens ho pasarem bomba quasi tots i baixarem força ràpid. La darrera nit del viatge estavem prou cansants i ens anarem al llit del refugi promptet.

El dilluns anarem a intentar escalar a una zona d'un poble anomenat "Moià", però no trobarem l'escola que buscavem i tornarem cap a baix. En resum un viatge prou divertit i amb moltes anècdotes, sobretot degut a que erem més gent de la que normalment solem anar.

Fins la pròxima!

Ordesa i Vignemale (agost 2006)

Thu, 30 Nov 2006 20:12:50 GMT

El típic viatge estiuenc als Pirineus ens ha dut enguany a 2 de les valls més famoses del muntanyisme, primer vam estar a Ordesa, on pujarem a Góriz (per les Clavijas de Soaso) i després ferem un intent al Monte Perdido, però no vam poder pujar, hi havia molta neu acumulada d'una nevada recent i s'havia gelat, i una mica mes avall del Lago Helado ens retirarem. La segona part del viatge va ser una nova aventura ja que pre primera vegada passavem a la vessant nord del Pirineu i ho feiem per la porta gran, ni mes ni menys que al arxiconegut Circ de Gavarnie i al Vignemale, ens allotjarem al Refugi de Baysellance i pujarem al Petit Vignemale, el pic germà xicotet de la Pique Longue.

CAVALL BERNAT (585 m.) 01/11/2005

Thu, 30 Nov 2006 20:01:07 GMT

Lloc:	Paratge Natural de la Murta, Alzira, La Ribera. Per arribar fins al pàrquing del paratge, heu de agafar des d'Alzira direcció al hospital de la Ribera i allí només heu de seguir les indicacions que ja apareixen fins al lloc on comença la ruta.
Desnivell:	400 m. aproximadàment.
Dificultat:	L'únic tram que presenta una mica de dificultat per aquells que no estiguen acostumats a caminar per la muntanya és la pujada per la inclinada canal que ens deixa al collet que hi ha abans del cim, però es tracta d'un tram molt curt i que es supera facilment.
Horari (anar i tornar):	3 hores aproximadament.
Bibliografia:	"Por las cumbres de la Comunidad Valenciana, 50 montañas escogidas", de Rafael Cebrian Gimeno, edita Centre Excursionista de València.
Equip:	Motxilla, aigua, xubasquer i calcer apropiat per a baixa muntanya i en hivern la roba d'abric adient.

El Cavall Bernat és un altre cim clàssic de l'excursionisme valencià i a més és una muntanya molt bonica de la xicoteta Serra Corbera. La ruta que vam fer és una proposta molt interessant, ja que al ser circular ens permet no repetir camí i gaudir de totes les vessants de la muntanya, a més de combinar l'ascensió a 2 cims en un mateix matí: el Cavall i la Creu del Cardenal.

La ruta comença a l'entrada al recinte de l'antic monestir de La Murta, abandonat. Comencem a caminar des d'una caseta d'informació on ens podem proveïr de mapa si no duguem i continua durant uns minuts per una ampla senda fins que s'arriba a les restes del monestir, pssant-lo poc després arribem a una bifurcació que està senyalitzada i per la qual enfilem ja en desnivell ascendent cap als 2 pics. La senda no té pèrdua i continua fins arribar a un coll que separa el Cavall de la Creu del Cardenal. Nosaltres optàrem per fer primer la Creu aixina que continuarem cap a la dreta i després d'una curta i empinada pujada arribarem al cim on hi havia una bústia i molt bones vistes de tota la vall.

Un cop descansats, desferem el camí fins al coll i allí començarem a pujar al Cavall on trobem la part més interessant del recorregut, una canal en la qual cal utilitzar les mans per la qual arribem al cordal de cims i on cal finalment trepar per a encaramar-se al Cavall Bernat, fa una mica de respecte però quan s'arriba dalt paga la pena.

Finalment, per a tornar continuarem per tot el cordal de cims fins arribar a un punt on baixàrem fins al sender que retorna cap a l'entrada del paratge.

ANETO (3.404 m.) 26/08/2005

Thu, 30 Nov 2006 19:59:46 GMT

Lloc:	Refugi La Renclusa. Des de la localitat de Benasc (Osca), agafeu la carretera que puja fins al "Plan del Hospital", on haureu de deixar el vehicle i podeu agafar un bus que us durà a la zona de la Besurta, lloc des del qual seguint un sender senyalitzat arribeu en 40 min. al refugi.
Desnivell:	1.300 m. aproximadàment.
Dificultat:	Es tracta del cim més alt del Pirineu i a més cal superar una glacera i una cresta cimalera (el Pas de Mahoma) per tal d'arribar-hi, així que tot i que és una muntanya molt visitada només és recomanable per a qui tinga ja una base d'experiència muntanyera sòlida.
Horari (anar i tornar):	9 a 10 hores.
Bibliografia:	Aneto, mapa i guia excursionista de la Ed. Alpina o de Prames.
Equip:	Calen crampons, piolet i corda tant en hivern com en estiu. També cal equip de muntanyisme complet, en hivern equip d'alpinisme adient.

Després d'un estiu marcat per un parell d'ascensions prou boniques i reconfortants, ens dirigim cap al punt culminant del nostre particular curs muntanyenc, l'Aneto. L'equip el formavem Paco, Vicent, Ernesto i Ximo. Eixirem el dimecres 24 de València, per tal d'arribar a dormir a un comfortable alberg de Castejon de Sos. Al dia següent, 25, pujarem fins al refugi de bon matí i intentarem aprofitar el dia com a entrenament, pujant fins a un coll prop del cim del Diente del Alba, quedant-nos a una alçada d'uns 2.600 m. Més tard baixarem fins al Ibon de la Renclusa, lloc on un parell de valents (Paco i Vicent) s'atreviren a refrescar-se tot i les gelades aigües del llac. Per finalitzar el dia, partideta de truc i sentir algunes experiències de la gent que baixava eixe dia del cim i que ja ens feien preveure que la cosa seria molt dura.

El dia de l'atac comença molt prompte, a les 5 del matí tot el refugi en peu, desdijuni i encara de nit cap allà. La veritat és que la gran quantitat de gent que intenta este cim fa que es produeixquen situacions com veure una filera de frontals enfilant-se muntanya amunt tots seguint al de davant i si este no encerta el camí, ens perguem tots. Més o menys aixó es el que ens va passar a nosaltres, com no coneixiem el camí seguirem a la majoria de la gent i ens desviarem prou del nostre objectiu: els Portillons, porta d'accés a la glacera, lloc al qual arribarem després de 4 hores d'inteminable pujada per un infame canxal de roques groses que acaba amb la paciència de qualsevol. El que va passar es que pujarem tot recte arribant quasi fins a 3000 m., sense adonar-nos que a l'alçada de 2.700 m. haviem de desplaçar-nos cap a la nostra esquerra per a buscar el Portillon Inferior.

Un cop arribats a este punt, es produí la primera retirada del dia, Ximo no pugué aguantar la pujada pel canxal i preveent el que quedava encara per davant i les forces que tenia, decidí tornar cap al refugi, arribant al mateix 4 hores després. La resta de l'expedició continua el camí, baixant des del Portillon cap a la glacera, però abans d'esta un altre cop un canxal encara pitjor que l'anterior i per fí la glacera. Allà ens posarem els crampons i s'encordarem per tal d'asegurar-nos (hi ha molta gent que no ho fa i aixó pot comportar caigudes fatals) i continuarem creuant cap al "Collado de Coronas", però un altre colp retirada, esta vegada Ernesto no es veié amb cor per a continuar i es retirà cap al refugi. Així doncs, quedaren només 2 valents en l'ascensió, Vicent i Paco, que continuaren per la glacera sobrepassant els 3000 m. Però una altra fatalitat ens esperava: un oscur núvol es va presentar sobre els nostres caps i tement una tempesta i veient les condicions físiques ja molt tocades, cap als 3.250 m. ens ferem enrere i l'expedició del Grup de Muntanya es rendí finalment a la duresa de l'Aneto.

De esta experiència ens queda un gran record dels 4 dies passats junts i també la certessa de que tornarem a enfilar-nos cap a l'Aneto, aixó si, amb una mica més de preparació i coneguent millor el que ens espera i com afrontar-ho. Per a nosaltres no haver aconseguit fer cim no significa una decepció, saber que som capaços d'avaluar les nostres forces i, sobretot, saber que podem i tenim la capacitat suficient com per a renunciar a un cim per la nostra seguretat, és suficient premi, no oblidem que a la muntanya de vegades una retirada a temps és una victòria. Tornarem!!

MULHACEN (3.483 m.) 18/08/2005

Thu, 30 Nov 2006 18:57:19 GMT

Lloc:	Refugi Poqueira. S'arriba des del poble de Capileira, a la Alpujarra Granadina. Des del poble podeu pujar directament pel barranc Poqueira on hi ha un sender senyalitzat o bé podeu pujar en mini-bus del Parc Nacional fins al Mirador de Trevelez o en cotxe particular fins a la Hoya del Portillo.
Desnivell:	1000 m. aproximadàment.
Dificultat:	En estiu és asequible per a qualsevol acostumat a caminar per la muntanya, però en hivern es converteix en terreny d'alta muntanya apte només per als que dominen les tècniques de muntanyisme hivernal.
Horari (anar i tornar):	6 a 7 hores.
Bibliografia:	Sierra Nevada, mapa i guia excursionista de la Editorial Penibetica o de Alpina.
Equip:	En estiu equip de muntanyisme estival, amb neu equip de muntanya hivernal (piolet, etc).

Una altra aventura sorpresa per a la setmana en la que tornàvem del campament d'enguany. Pensat i fet, un membre del Grup va completar l'ascensió al cim més alt de la Peninsula ibèrica en solitari. L'idea va sorgir uns dies abans de marxar cap a Terol, de fet el mateix dia que pujàvem al campament (el 5 d'agost) es va reservar un parell de nits al refugi Poqueira. El viatge va ser breu i ràpid, el 17 d'agost a les 6 del matí cap a Granada, arribant a la Hoya del Portillo a les 13 h. després d'haver dinat a Pampaneira. En esta zona recreativa es va deixar el cotxe i comença l'aventura.

Des de la Hoya del Portillo fins al refugi tenim un parell d'hores llargues de camí, sempre seguint un sender senyalitzat amb estaques pel Parc Nacional. Comença amb una pujada prou forta a través d'una pinada, que ens deixa a l'anomenat "Puerto Molina". Des d'ací el camí es suavitza (tot i que no deixem de caminar a una alçada mitjana de 2.500-2.700 m.) i voreja el barranc de Poqueira fins a arribar a la pista de terra que porta al Refugi. Es tracta d'una instalació prou nova, del any 1997, amb capacitat per a 80 persones i que compta amb els avantatges típics dels refugis moderns. Un cop instal·lat, arribà l'hora de sopar i de dormir bé per a estar en les millors condicions al matí següent.

A les 9 del matí comença l'ascensió, la ruta a seguir no presenta cap complicació orientativa: es tracta de remuntar el curs del riu Mulhacen (que es troba molt proper al Refugi, seguint un caminet que eix d'este a la seua dreta) pel seu marge esquerre (dret quan pujes) seguint a vegades una senderola mig marcada amb fites i moltes vegades imaginant el camí, fins que s'arriba a la "laguna de la Caldera", en aproximadament un parell d'hores. Des de la laguna, es creu la pista de terra i es puja per una senda ben clara que remunta la carena del Mulhacen, en este darrer tram, invertim 1 hora aproximadament, tot i que degut a la considerable alçada a la qual ens trobem, es fa prou interminable fins que es divisa el merescut premi, el piló geodèsic que marca el punt més alt de la Peninsula, i on com en altres grans muntanyes, la panyoleta del Jamboree es fa la foto d'honor.

MONTARDO (2.833 m.) 24/07/2005

Thu, 30 Nov 2006 18:53:24 GMT

Lloc:	Refugi dera Restanca, Vall de Valarties, Arties, Val d'Aran. S'accedeix per la carretera que puja des de Vielha fins al Port de la Bonaigua, en la població d'Arties s'agafa una pista senyalitzada i en bon estat que ens du fins a un pàrquing públic on es deixa el cotxe, cap la possibilitat d'acurtar un poc l'aproximació al refugi agafant un taxi 4 x 4 que ens deixa al Pont de Rius.
Desnivell:	800 m. aproximadàment.
Dificultat:	Fàcil sense neu, amb neu pendre precaucions.
Horari (anar i tornar):	4 a 5 hores.
Bibliografia:	Val d'Aran, Cuadernos Pirenaicos. Editorial Sua.
Equip:	En estiu equip de muntanyisme estival, amb neu equip de muntanya hivernal (piolet, etc).

L'estiu de 2005 ens hem proposat alguns amics fer una de les ascensions clàsiques del "pirineisme", l'Aneto, el gegant de la cordillera. Per tal de preparar bé esta empresa decidirem dur a terme un programa d'entrenament (mínim tot s'ha de dir) i un dels punts claus d'este és l'ascensió a un cim pirinenc de menor alçada que un 3.000 i que siga asequible per tal de comprobar en quin estat ens trobem a 1 mes del altre repte. posats a buscar un cim que ens interesara i donat que la majoria coneguem una mica la Vall d'Aran ens decidirem per el cim clàsic de "la Val": el Montardo, una muntanya molt bonica, amb una alçada ja considerable i a més, l'ascensió a la qual transcorre per paratges molt bonics dels quals valia la pena gaudir.

L'expedició al Montardo la formàvem Ximo, Vicent, Ernesto i Ana. En esta ocasió es tractava d'una ascensió molt ràpida ja que no disposavem de gaire temps, pràcticament un cap de setmana contant que haviem d'anar i tornar a València. En concret començarem a caminar el dissabte a mitja vesprada des de Pont de Rius, el lloc al qual ens deixà un taxi 4x4, des d'aci encara teniem que superar un desnivell de 350 m. en poc menys d'una hora (si es que voliem arribar a sopar al refugi). Entre boscos i empinats senders arribarem justos al Refugi de la Restanca, una bona construcció al costat d'un llac represat i que per cert és un dels refugis que forma part de la coneguda ruta "Carros de Foc". Un cop allí soparem, ferem un poc de tertulia i ben prompte al llit.

L'endemà s'alçarem a les 6'30 h. per tal de desdijunar a les 7 i cap a les 7'45 enfilar la primera costa que eixint de darrere del refugi i seguint les marques del Gr-11 ens acosta fins a un llac molt bonic (Lac deth Cap deth Port) des d'on divisem el següent objectiu de l'ascensió, el coll d'Oelhacrestada, on vam fer un xicotet descans amb un piscolabis inclós. Un altre cop en marxa, el camí bordeja per l'esquerra el xicotet circ i torna a enfilar-se esta vegada per una pendent amb poques dificultats però que poc a poc ens acosta fins al Coll del Montardo des d'on ja divisem clarament el cim, al qual arribarem cap a les 11 del matí.

Després de les fotos de rigor al cim i també de divisar des de la llunyania a l'Aneto, baixarem prou ràpid ja que per davant ens quedava superar un desnivell de baixada de quasi 1.200 m. fins al cotxe. La baixada va ser més dura que la pujada degut al cansanci acumulat i al recalentó de les plantes dels peus (massa roca en el sender!!!). En 2 hores arribarem al refugi, arreplegarem els trastos que haviem deixat i cap a baix. Finalment, després d'un excel·lent i merescut dinar a Arties, enfilarem cap a València ( o Alacant) i cap a casa.

Com a conclusió dir que en este primer "pirinenc" del 2005, ens hem trobat en general prou bé, alguns han sofert mes que altres, però així ha de ser si volem gaudir de l'Aneto en agost.

PENYÓ DE VALLADA (650 m.) 18/03/2005

Thu, 30 Nov 2006 18:51:02 GMT

Lloc:	Vallada, La Costera. A este poble s'arriba per la'autovia de València a Albacete. A l'entrada del poble ens enfilem pels carrers costeruts cap amunt fins aribar a la zona d'ermita que hi ha dalt del poble, passat el cementiri, on comencem.
Desnivell:	350 m. aproximadàment.
Dificultat:	Mitjana, és molt curta, però el darrer tram és aèri i s'ha d'anar amb precaució.
Horari (anar i tornar):	2 hores i mitja aprox.
Bibliografia:	No hi ha, tot i que el sender ha sigut recentment marcat com a S.L. (marques verdes i blanques).
Equip:	Equip bàsic de muntanya: botes, xubasquero, motxilla, aigua i roba d'abric depenent de l'estació.

Aprofitant que els dies comencen a fer-se més llargs i una mica cansats del ambient faller que es viu al nostre poble estos dies, un membre del Grup i un altre amic, vam decidir la vesprada del vespre de Sant Josep fer una escapadeta ràpida a este bell cim de La Costera. El Penyó és una muntanya singular de les que conformen la Serra Grossa, la serralada de la nostra comarca, ja que la seua estilitzada forma de piramide crida molt l'atenció de tothom que la veu i tot i que no té una alçada destacable, la pujada és prou digna i agraïda per als amants del muntanyisme.

Comencem la pujada a l'ermita de Vallada, en concret anem a buscar una àrea recreativa que acaba a una espècie de bassa o piscina en desús. Des de la piscina agafem el sender que ja està senyalitzat amb marques molt recents de Sender Local (verdes i blanques) i que també està marcat com a part del GR-7. Creuem un barranc i remuntem una forta pendent que rodeja la Penya de l'Aguila i ens deixa dalt del barranc a l'altura d'un coll des d'on és bifurca el sender, partint cap a la dreta la variant que du al Castell de Vallada i a l'esquerra la nostra ruta, cap al cim. Des d'ací una vegada més una forta costa ens deixa baix de l'últim tram de l'ascensió, tal volta la part més interesant, es tracta d'una succesió de blocs que configuren un aèri sender equipat en alguns trosos amb una cadena que fa de pasamans (no es recomanable utilitzar-lo pel seu deplorable estat) i pel qual s'arriba al bell cim on trobem una creu de ferro i una inmillorable vista de la Serra Grossa i la nostra comarca.

Per tal d'arredonir l'excursió tenim algunes interessants possibilitats, una és baixar per la variant del Castell de Vallada que com hem dit queda just enfront del Penyó i per la qual baixem per l'altra cara de la muntanya i a més podem visitar les restes d'esta antiga fortificació. La segona possibilitat que és la que nosaltres vam fer és baixar per la part que dona al conegut "Tunel dels Sumidors", per a la qual reculem un poc des del cim i agafem una variant del sender que ens du en pocs minuts a l'entrada d'esta singular cova. Es tracta de la cova d'algeps més profunda del món per la qual cosa el seu valor espeleològic és molt gran. Nosaltres com no anavem equipats ni coneixiem el terreny simplement baixarem a l'entrada i albirarem una mica el que pot ser una interesant activitat per a una propera excursió i que queda pendent. Des d'ací tornem a agafar el sender per el qual haviem pujat i arribem sense problema i en poc de temps a l'ermita on finalitzem el recorregut.

AITANA (1.558 m.) 27/02/2005

Thu, 30 Nov 2006 18:49:00 GMT

Lloc:	Benifato, La Marina. Un cop aribats a este xicotet poble es busca una carretera (a mà dreta des de l'entrada del poble) que du directe a l'àrea recreativa de la Font de Partagat, lloc on s'ha de deixar el cotxe.
Desnivell:	500 m. aproximadàment.
Dificultat:	Mitjana.
Horari (anar i tornar):	3 hores aprox.
Bibliografia:	"Por las cumbres de la Comunidad Valenciana" de Rafael Cebrian. Edita Centre Excursionista de València.
Equip:	Equip bàsic de muntanya: botes, xubasquero, roba d'abric, motxilla i aigua.

Només una setmana després de l'anterior ascensió, tornem a la càrrega amb un clàsic que ens faltava per assolir, el sostre d'Alacant, l'Aitana. A més de les ganes que teniem de fer-nos amb un cim de primer orde com este, es va sumar la situació de que degut a una de les diverses onades de fred que estem patint en este hivern, tota la serralada la vam trobar coberta de neu amb uns espesors molt considerables per a estes serralades tan meridionals i properes a la mar com per exemple els entre 50 cm i 1 metre que hi havia al cim i les parts más altes de l'Aitana. Tot aixó va fer que l'ascensió es transformarà en una hivernal amb totes les de la llei, haguent trosos en que ens sentiem com si estiguerem als Pirineus i no al costat de casa.

Començarem la ruta des de la Font de Partagat, lloc des del qual ix un camí que al poc trobem tancat amb cadenes i s'ha d'agafar un sender PR que va pujant suaumente per la lloma de la muntanya fins a la Font Forata. Des d'esta ja s'enfila la part més amena, pasant en primer lloc pel conegut "Pas de la Rabosa" que amb el gel i la neu es va transformar en un mal de cap per a alguns de nosaltres, per tal d'arribar a les conegudes Simes de Partegat, un fenòmen kàrstic (crec) que anuncia la proximitat al cim, ja que estant a les Simes, només ens resta seguir el senderol en línia recta fins a algunes de les cotes que es prenen com a cim "simbólic" de l'Aitana, ja que com sabeu el piló geodèsic ha quedat dins d'unes instal·lacions militars tancades amb una valla a les quals no es pot accedir.

CIM DE LA SAFOR (1.011 m) 19/02/2005

Thu, 30 Nov 2006 18:48:00 GMT

Lloc:	Villalonga, comarca de La Safor, molt a prop de Gandia. Per tal d'arribar al començament de la ruta, cal agafar una carretereta en mal estat que puja des de Villalonga, passant per la font de la Reprimala i la cantera, el cotxe es deixa al final de la pista asfaltada on comença ja el sender que seguim.
Desnivell:	500 m. aproximadàment.
Dificultat:	Mitjana-alta, el desnivell és fort.
Horari (anar i tornar):	3 hores i mitja aprox.
Bibliografia:	"Por las cumbres de la Comunidad Valenciana" de Rafael Cebrian. Edita Centre Excursionista de València.
Equip:	Equip bàsic de muntanya: botes, xubasquero, motxilla i aigua (no hi han fonts en la ruta). També són aconsellables uns bastons.

Un altre cim que teniem en ment des de fa temps i que per fí vam poder fer. Ens cridava l'atenció sobretot el impresionant circ de la Safor (dels més vistosos d'estes terres sense dubte) i el conegut "forat", una obertura com el seu nom indica, al mig de la muntanya que dona pas a un vertiginós abisme. Per a pujar al Safor hi han 2 camins: un des de l'Orxa i un altre, el clàssic des de Villalonga, nosaltres ferem este últim, tot i que queda pendent l'altra ruta, ja que és tracta d'una de les més dures de esta zona, amb un desnivell a superar de quasi 800 m. i sobretot una llargària de 20 i pico kilometres, per tant s'ha d'agafar amb temps i força!!!.

En esta ocasió eixirem de Xàtiva a les 9 del matí i formavem l'expedició: 1 membre del Grup de Muntanya i 2 amics (Vicent i Ernesto) que es van apuntar a la ruta, que per cert no coneixiem cap dels 3 ja que era un cim nou per a tots. Començarem a pujar pel final de la pista per la qual haviem vingut en el cotxe, que ràpidament es transformà en un camí de terra i també de seguida en un senderol estret que ja seguirem durant tota l'ascensió. Cal dir que es tracta d'uns pujada ben directa i que el desnivell es supera a tota màquina, no és el típic senderet que va serpentejant per la muntanya, sinò que és ràpid i empinat i per tant prou dur. A més es nota que no és una de les rutes "estandars", és a dir, no es quasi visitada, nosaltres no trobàrem a ningú en tot el matí i la vegetació molt frondosa (ens feia mes dificil encara el caminar) donava indicis de que no hi solia pasar gent per allà.

Després d'una hora o així de caminar, s'arriba a la millor part: l'impresionant vista del "forat" i l'abisme del Circ als nostres peus, paga la pena l'esforç per vore'l. Poc després, s'arriba a un coll on hi han les restes d'una nevera (un altre cop constatem l'importància en el passat del comerç de la neu a les nostres serralades) i es puja en pocs minuts al cim on hi ha un piló geodèsic i una bústia on podeu deixar les vostres impresions. La veritat es que no és tracta d'un cim especialment bonic, ja que no és gens aèri i no te quasi vistes, però és el colofó a una bonica i dura ascensió que no deixa impasible ningú. Per últim ja només ens restava la baixada, que com era de preveure també es va fer dura, ací aprofite per recomanar que en este tipus d'ascensions no vos deixeu en casa els bastons, ja que van molt bé per a no castigar massa els genolls.

PUIG CAMPANA (1.408 m.) 23/01/2005

Thu, 30 Nov 2006 18:45:51 GMT

Lloc:	Finestrat (La Marina). Des del poble heu de pujar fins a la coneguda "Font del Molí" on s'inicien totes les rutes de pujada des d'esta vessant al Puigcampana.
Desnivell:	1.100 m. aproximadàment.
Dificultat:	Alta. El desnivell a superar és molt gran.
Horari (anar i tornar):	5-6 hores.
Bibliografia:	"Por las cumbres de la Comunidad Valenciana" de Rafael Cebrian. Edita Centre Excursionista de València.
Equip:	Equip de muntanya bàsic: botes, aigua, motxilla i roba d'abric depenent de l'època de l'any.

Qualsevol persona que conega una mica les muntanyes valencianes sap que hi han unes poques que destaquen per damunt de les altres, no només per la seva alçada o bellesa, sinò també pel imaginari col·lectiu que es crea al voltant d'estos pics assenyalats. Sense dubte el imponent Puig Campana és la muntanya amb majuscules de les terres centrals del país i lluita amb el màgic Penyagolosa de les terres del nord per tal d'assolir el títol de muntanya senyera per als valencians i especialment per als muntanyers.

Tenint en compte tot el que hem dit anteriorment sobre el Puig Campana, a ningú ha d'estranyar que es tractara d'un dels cims més codiciats per la gent del Grup de Muntanya i també s'ha de dir que ha costat tindre-lo a la butxaca. El dia començà ben prompte en esta ocasió, cap a les 7 del matí haviem quedat al lloc habitual (Plaça del Raval) per a dirigir-nos cap als peus del gegant on arribariem sobre les 9'30 i començariem sense retard la ruta. En concret, el camí que vam seguir és un PR (sender de xicotet recorregut) que li pega la volta a tota la muntanya començant i acabant en l'anomenada Font del Molí, per tant vam tindre la sort de poder conèixer totes les vessants d'aquesta, tot i que aixó també comporta que ferem molts quilometres més que en la ruta d'ascensió normal.

El sender va pegant-li la volta a la muntanya en una suau ascensió d'uns 5 km. fins que arribem al Coll del Pouet (uns 850 m. aprox.), lloc des del qual iniciem una ascensió directa per un senderol fins al coll que separa els 2 pics del Puigcampana, on s'arriba també des de la ruta clàsica de la pedrera i des d'on només ens resta una breu pujada per sender marcat amb fites fins al piló que marca el cim. Per tal d'arredonir la volta a la muntanya podem baixar per la pedrera i completar des d'ací el que ens resta de sender PR de tornada a la Font del Molí.

BENICADELL (1.105 m.) 21/11/2004

Thu, 30 Nov 2006 18:44:00 GMT

Lloc:	Beniatjar (la Vall d'Albaida). Un cop arribats a l'entrada del poble heu d'agafar la carretera direcció Castelló de Rugat i a un km. trobeu un entrador a una pista forestal (en mal estat), seguiu-la fins a una casa forestal on podeu deixar el cotxe. També cap la possibilitat de començar l'ascensió al poble pel paratge de "Les Fontetes".
Desnivell:	400 m. aproximadàment.
Dificultat:	Fàcil, l'últim tram es una trescada per una xicoteta cresta.
Horari (anar i tornar):	2'30-3 hores.
Bibliografia:	Meravelles de Diània. Joan Pellicer. Edicions del Bullent. 2002.
Equip:	Equip de muntanya bàsic: botes, aigua, motxilla i roba d'abric depenent de l'època de l'any.

Una vegada més tornem al camí, esta vegada amb l'horitzó de la muntanya més alta de la veïna comarca de la Vall d'Albaida, el Benicadell, un clàssic del muntanyisme a les nostres terres. Al seu cim hi arriben diverses rutes des de diversos pobles i també cal ressenyar que s'hi troben vies d'escalada molt bones que els amants de la verticalitat trobaran prou abellidores per tal de enlairar-se fins als seus 1.105 metres d'alçada.

La ruta que seguirem és senzilla i directa, a la Casa Forestal de Beniatjar agafem la pista que continua cap a dalt i que está tallada al trànsit, seguim per ella un troç fins que trobem un indicador de PR que ens marca el camí cap al cim i ens aboca a un sender de ferradura que és el que seguirem ja fins a dalt. El camí va fent zig-zags per la vessant de la muntanya fins enlairar-se prou com a passar a l'altra vessant, la sud, molt més calorosa i seca que l'anterior que es l'ombria de la muntanya i que sempre es troba molt humida (compte amb els esbarons si baixeu ràpid!!!).

Arribats a esta vessant ja només ens queda seguir quasi en línea recta fins a un encreuament de senders on teniu marcat el camí cap al cim i també el que du fins a la nevera del Benicadell, una de les millors conservades d'estes terres i que forma part del meravellós patrimoni cultural que ha deixat l'antic comerç de la neu de fa uns segles. Es recomanable que quan baixeu del cim s'acosteu a visitar este monument.

Per accedir al cim ja només ens resta remuntar una costa ben directa que en pocs minuts des de l'encreuament de senders, ens deixa a una collarada que comunica ambdues vessants i a la qual arribarieu també si veniu des dels pobles de la vessant sud del Benicadell. Des d'ací cal que agafeu qualsevols dels senderols que s'enfilen cap a dalt de la penya i que al poc es converteix en la xicoteta cresta cimalera de la muntanya, per tal d'arribar finalment amb una mica de trescada al piló geodèsic que marca el punt més enlairat de la "vall blanca". La visió que es té es inmillorable, d'una banda el nord on destaquen entre d'altres els cims del Montdùber i La Safor i d'altra, la part sud on ja destaquen les màximes alçaries d'Alacant com ara el proper Montcabrer o el pic senyera del Sud, l'Aitana.

GARBÍ (604 m.) 18/09/2004

Thu, 30 Nov 2006 18:41:43 GMT

Lloc:	Segart, Camp de Morvedre, València. Serra Calderona. Podeu accedir des de la carretera Sagunt-Terol, hi ha una eixida cap a Segart, poc abans d'arribar al poble haureu de deixar el cotxe per tal de començar l'excursió.
Desnivell:	350 m. aproximadàment.
Dificultat:	Fàcil tot i que s'ha d'estar preparat per a una bona trescada.
Horari (anar i tornar):	2'30-3 hores.
Bibliografia:	Es tracta d'un tram del GR-10, podeu consultar la topoguia d'aquest.
Equip:	Equip de muntanya bàsic: botes, aigua, motxilla i roba d'abric depenent de l'època de l'any.

Una de les coses que més ens abelleix amb el Grup de Muntanya és anar coneguent les nostres serralades i en esta ocasió ens vam proposar una meravellosa excursió a un cim d'unes muntanyes no massa conegudes per nosaltres: la Serra Calderona. Esta serralada va patir un maleït incendi este estiu que quasi acaba amb el pulmó verd de les comarques properes a València. La nostra excursió tenia com a propòsit enfilar-nos a la màxima altura del Camp de Morvedre, el Garbí, un mirador excepcional de la comarca i la Serra. Tot i que es por arribar fins a quasi el cim per una carretera, nosaltres optàrem per un recorregut circular que puja per l'anomenada "Canal del Garbí" i torna a baixar a Segart per una altra variant del GR-10.

La nostra ruta comença en la carretera que va a Segart, un poc abans d'arribar al poble (500 m. abans més o menys) s'ha de deixar el cotxe a un parell de descampats que hi ha a la vora de la carretera. Des d'ací es puja uns minuts camp a través per mig d'uns bancals fins que es troben les marques roges i blanques del GR, a partir d'ací seguim el sender marcat que ascendeix ininterrompudament duran una mitja hora, fins que arribem a l'entrada de la Canal del Garbí. Es tracta d'una succesió de parets que s'han de superar amb una trescada fàcil però llarga i divertida en la qual es pot aprofitar per anar agafant confiança en la progresió per mitjans verticals (escalades fàcils, crestes, etc), en poques paraules és un lloc ideal per a començar a familiaritzar-se amb el muntanyisme i perdre la por. Cal dir que hi han instalades algunes cadenes a alguns trams de la paret que es poden emprar per la gent més inexperta o impresionable. Un cop superada la Canal, eixim a un coll on trobem la carretera que puja al Garbí, nosaltre no en fem ús d'ella i continuem per una senda que va cap a dalt directament fins al cim, on tenim unes vistes aèries prou impresionants de la Serra Calderona.

Per a la tornada, hem de recular una mica fins al coll que hi ha després de la Canal i en arribar a este agafem el GR cap avall en direcció a Segart. Al principi hi ha una baixada en pendent per una pedrera en la qual cal anar amb compte amb els possibles esbarons i caigudes (uns bastons per a caminar ens fan un bon paper ací). Quan pasem la pedrera, el sender es fa més senzill, convertint-se l'última mitja hora de ruta en un agradable passeig pel bosc fins arribar al xicotet poble de Segart.

POSETS-LLARDANA (3.369 m.) 25/08/2004

Thu, 30 Nov 2006 18:38:20 GMT

Lloc:	Refugi Angel Orus, Eriste, Vall de Benasc, Pirineu aragones. També hi cap la possibilitat d'accedir des del refugi d'Estós o des del de Viadós.
Desnivell:	1.300 m. aproximadàment.
Dificultat:	En estiu dificultat mitja: cal resistència i coneiximents de muntanyisme; amb neu es converteix en una ascensió d'alta muntanya amb tota la dificultat afegida que aixó comporta.
Horari (anar i tornar):	8-9 hores.
Bibliografia:	Mapa i guia excursionista de Prames o Alpina.
Equip:	D'alta muntanya: piolet, crampons, roba d'abric, botes, etc

No havia passat ni un mes des del primer cim del Grup de Muntanya i ja ens plantejavem un objectiu molt ambiciós: el Posets, el que seria el primer "tresmil" del Grup i no un qualsevol, sinò el segon cim més alt del Pirineu per darrere del Aneto, tot i que l'ascensió es pot considerar més dura que la de aquest. Per a una ascensió d'estes característiques, tot i ser en estiu, calia equip especialitzat de muntayisme com ara piolet i crampons i s'havia de realitzar una estada d'uns quants dies als Pirineus.

Començarem viatge el dilluns 23 ben prompte, arribant al nostre destí, el poble d'Eriste a la Vall de Benasc (pirineu aragonés), cap a les 14h., des d'ací pujarem fins al Refugi Angel Orus "El Forcau", situat a 2.100 m. d'alçada i que seria la nostra base d'operacions en esta expedició. El dimarts 24 era important per tal de veure com ens estavem aclimatant a l'esforç en alçada (el cos humà ja nota a 2.000 m la falta d'oxigèn) i per aixó decidirem realitzar una excursió d'entrenament fins a l'Ibon de Llardaneta, un preciós paratge situat a uns 2.675 m. Un cop arribats allà i en vista de que ens trobavem molt forts, decidirem allargar l'entrenament pujant fins al "Coll d'Eriste", un important pas entre este Vall i el de Viadós, situat ja a una considerable alçada: 2850 m. i un altre cop, en vista de que ens aclimatavem molt bé, ens acostarem fins a la Forqueta un pic molt proper que arribava ja fins als 3.008 m. Superada la prova d'esforç, baixarem fins al refugi i acabarem de passar el dia planificant l'asalt al Posets del dia següent i parlant amb gent que ja havia pujat i ens explicava que ens anavem a trobar allà dalt.

El dia de l'ascensió començà ben prompte com és habitual i a les 7'00 h. enfilavem cap a dalt, el trajecte flanquejava la vall fins arribar al torrent de Llardaneta on creuarem el barranc i deixavem el GR 11 que anavem seguint, per tal d'enfilar ja l'inici de la temible Canal Fonda, es tracta d'un empinat corredor d'uns 300 m. de desnivell on trobem un "nevero", es a dir, una extensió de neu congelada que es conserva tot el any i que és perillosa sense l'equip adequat, ja que un esbaró pot ser fatal. Així doncs, ens vam calçar els crampons i vam agafar el piolet per tal de superar este obstacle, que un cop passat (i amb un esgotament ja considerable) ens deixà al Coll del Posets, ja a 3.010 m. Des d'este punt començà l'última part del recorregut i la més exigent, ja que duiem unes 3 hores d'ascensió i la falta d'oxigen es feia notar. Es tractava de remontar una impresionant pedrera que s'enfila fins a quasi el cim de Posets, recorreguent l'última part del trajecte (la més motivadora ja que ja es veia el cim) per una cresta amb unes vistes aèries sobre tot el Pirineu i amb el Glaciar de Posets als nostres peus. Per fí, cap a les 11'30 h. estavem al cim, amb la privilegiada visió de l'Aneto a un costat i el Monte Perdido a l'altre. No cal ni dir que l'alegria era inmensa i les fotos amb la nostra panyoleta no es van fer d'esperar, el Grup de Muntanya del Jamboree aconseguia un objectiu molt respectable com era este impresionant cim pirinenc.

Lloc:	Serra de Bèrnia, Alacant. Per arribar cal agafar la nacional 332 fins a Benissa, on a l'eixida del poble cap a Calp i Alacant, trobem un indicador cap a Xaló, seguim per allí i ja trobem indicacions fins a les "Cases de Bèrnia", on deixem el cotxe i comencem la ruta.
Desnivell:	400 m. aproximadàment, 12 kilòmetres.
Dificultat:	Fàcil, només cal caminar seguint les marques del PR.
Horari (anar i tornar):	4 hores aproximadament.
Bibliografia:
Equip:	Motxilla, aigua, jaqueta, botes de muntanya.